COMIAT 2n de BATXILLERAT

Farà tot just una setmana, vam rebre un correu on se’ns encarregava la difícil tasca d’escriure aquest discurs. Mai n’havíem escrit un, ni havíem parlat davant de tantes persones, ni repassat 15 anys de la vida, de la nostra vida. Ens havíem d’afanyar, teníem poc temps, i començàvem a mirar enrere. És molt complicat de resumir en pocs minuts tot el que hem viscut plegats durant aquests últims 15 anys. Uns 15 anys que, considerant que en tenim 18, han estat una gran part de la nostra vida, per tant, una vida on l’escola i tots els que la integren han jugat un paper molt important. 

Així doncs, aquesta és la nostra història, o més ben dit el primer capítol d’ella.

Aquest primer capítol que avui cloem, es remunta a aquells 3 primers anys de parvulari on més enllà de començar el nostre camí aquí, tots i cadascun de nosaltres vam conèixer amistats que, avui dia, continuen sent igual d’importants. Hem sigut conills, peixos, baldufes, botons, tulipes o gira-sols…, quan ens passàvem més temps al pati que a les classes. Diem pati, però ens podem referir també a la sala de “motri”, al sorral o la sala de jocs. Tot i que sigui complicat recordar moments de quan érem tan petits, són imborrables els records dels nervis de ser el protagonista de la setmana, la il·lusió del dia que tocava pa amb xocolata per berenar o les ganes dels dies de Sant Jordi o Carnestoltes. Aquestes eren les nostres preocupacions aleshores, i a partir d’aquests anys començàvem a créixer no sols com a estudiants, sinó també com a persones. 

I a mesura que donàvem pas a la primària, les preocupacions creixien, i començàvem a fer exàmens i adoptar noves responsabilitats, en el que pensàvem que era un salt gegant cap a una nova etapa. Una etapa plena de canvis il·lusionants i, a la vegada, temuts: pels de l’Avenç, el fet de deixar enrere el pati de pedres i la sorra fina per entrar al bosc i les immenses pistes de futbol, pels de Sarrià, haver d’agafar la llançadora per venir al Tibidabo i pels del Ramon Fuster el canvi d’edifici. 

Els anys passaven i anàvem creant a poc a poc la nostra segona família, compartint moments amb els amics lectors, enfortint la convivència amb els canvis de classe…, No ens oblidem de les excursions al CosmoCaixa i al MNAC, acompanyades, sobretot els primers anys, del deliciós brioix i carn arrebossada.

Un dels dies més esperats del curs era la festa d’escola. Preparada amb mesos d’antelació, la festa era una de les jornades que més il·lusió generaven, sobretot durant els anys de primària. I trobem adient agrair, en aquests moments, l’esforç de l’escola perquè fos un dia únic.

La primària es tracta també d’un cicle on tots i totes vam començar a sentir-nos grans. Especialment, a 5è amb el pas a no portar bata. Encaràvem la recta final, on ens esperava un monstre anomenat secundària. 

I ara us hem de confessar que aquesta va ser la part més complicada del discurs, te’n recordes?

-Buff i tant, no saps el que va ser pels del Tibidabo arribar aquí i començar a veure pel pati gent amb barba. 

-Tu creus que ara ens veuen així? Fem tanta por?

-Jo vull pensar que no 

-Clar, com definiríeu vosaltres la secundària? Nosaltres hem optat per remarcar tot allò que ha sigut significant en la nostra evolució personal. Perquè considerem la secundària els anys en els quals hem crescut més en tots els sentits. Costa definir tot el que va suposar la secundària perquè hi vam entrar sent nens i vam sortir sent adolescents. Van ser 4 anys on, tal com va passar amb la primària, les responsabilitats van anar creixent. I a mesura que ens fèiem grans, anàvem dient adeu a tot allò que ens havia acompanyat durant el viatge. Les últimes classes de plàstica, les últimes classes de música…, i també les últimes convivències a les Vinyes.

Les Vinyes és el lloc on, ben segur, tots en guardem un record espectacular. Vam viure allà la millor setmana de l’any durant 9 cursos. Corrent entre cabanes, els més agosarats arribant fins al dipòsit verd, les eternes nits a les lliteres amb el monitor a la porta… i l’esmorzar del divendres, sense passar per alt el mític ball de gala. Així com tots nosaltres hem estat una segona família, Les Vinyes han estat la nostra segona casa. 

I d’aquesta manera acabàvem tots el nostre trajecte a cadascuna de les tres escoles. I el vam acabar amb un viatge a Andorra que mai oblidarem. Un viatge del qual n’estem molt agraïts a l’escola per organitzar-lo en unes circumstàncies tan complicades, i per donar-nos l’oportunitat de tancar una etapa de la millor forma possible.

Intens. Intens és com definiríem aquests últims 2 anys. Vam arribar a les aules de batxillerat amb un sentiment generalitzat de nervis incontrolables. Era una mescla de sensacions: nous professors, nous companys i sobretot, veure’ns, ara sí que sí a la recta final. I podríem afegir-hi més adjectius com dur o cansat, però l’hem passat amb la millor companyia: tots vosaltres. Aquesta companyia que en alguns casos no haguéssim imaginat tenir, però que ens ha servit per tirar endavant en qualsevol moment i que tenim la sort i la certesa de saber que la conservarem durant molt de temps. És impossible no emocionar-se quan mires enrere i veus totes les amistats que has fet.

O més ben dit, és impossible no emocionar-se quan mires enrere i veus la sort que has tingut, que hem tingut. Creiem que ha estat la millor companyia possible en un moment com aquest. Una que ja venia d’anys anteriors, i una altra que ha arribat per quedar-s’hi. I tanquem un capítol tots junts, passem pàgina alhora. 

De Batxillerat, poca cosa nova a dir, de fet tot el que ja sabem: la selectivitat, les proves del BAC, el mític “que això ja s’acaba” o “últim sprint”… un sprint que portem fent des de febrer i estem arribant a la meta sense saber ni com. 

Quan parles de febrer, és inevitable pensar en la ciutat de la qual tots ens vam enamorar: París.

La gran majoria seguim perduts entre els carrers de Montmartre, pels passadissos del Fiap o les laberíntiques línies de metro. Va ser un regal poder compartir, amb aquells qui més estimem, la posta de sol des de la Torre Eiffel, les visites al Louvre o Orsay i, perquè no dir-ho, 16 infinites hores en autocar. El fred que vam passar no va ser cap impediment, i el record que ens va deixar aquesta ciutat serà sempre al nostre cor. 

I va ser arribar a Barcelona i estudiar, “puestas”, una altre cop estudiar, i més “puestas”. I tenim ganes de poder gaudir de l’interraïl, Menorca… gaudir d’allà on anem, però amb la tranquil·litat de no rebre constantment missatges del Classroom. I tot i que això no ho trobarem a faltar, a tots els professors que hi sou darrere, sí. 

Si bé hem dit en començar que no sabíem com enfocar el discurs, una cosa que teníem clara des d’un inici era que no podia faltar l’etern agraïment que sentim cap a la Fundació Collserola i a tots els que en formeu part: professors, coordinadors, direcció… heu estat els pilots del nostre viatge. Gràcies a vosaltres hem crescut com a persones i ens hem sentit acompanyats i recolzats en tot moment, i això val molt més que qualsevol expedient acadèmic.

Mares, pares, germans, avis…, Heu estat també un suport incondicional i essencial en aquest llarg camí. No només aguantant-nos i fent-nos creure que els treballs de plàstica tan lamentables estaven bé, o que els panellets estaven bons. O el més important, compartint moments junts a l’escola. Com quan ens acompanyàveu fins a la porta els primers anys o les festes que hem gaudit junts, com per exemple tots els cops que ens heu vingut a veure al Cros. Formeu part del viatge. 

Comencem a ser conscients de tot el que ens aportarà haver crescut en aquesta escola. Des d’aquí dalt, veiem futurs metges, enginyers, artistes, advocats… però més enllà d’això, veiem persones. I és gràcies a la Fundació Collserola. 

L’any vinent se separen els nostres camins. Un primer setembre sense veure aquells amb qui portem compartint tots aquests últims cursos. Uns camins, que tot i separar-se, saben perfectament d’on venen i això formarà part per sempre de tots nosaltres. 

Volem acabar les nostres línies fent referència a tots els que esteu asseguts aquí davant. Pensar en vosaltres, és pensar en tota una vida. Una vida plena d’alegria, felicitat, ajuda i companyia. Heu estat, sou, i sereu, la nostra segona família. És per això que us hem de donar, amb la mà al cor, les gràcies. Així doncs, això no és un adeu sinó un fins aviat.

Àlex i Sara, alumnes de 2n de Batxillerat

ELS NOIS I NOIES DE 1r D’ESO VENEN A EXPLICAR-NOS CONTES!

Els nois i noies de 1r d’ESO, arran de venir a explicar-nos contes per Sant Jordi, han volgut tornar a explicar-nos uns contes que han treballat a l’aula fusionant tres contes populars.

Hem estat molt contents i hem gaudit molt!

Que divertits!