En el marc del dia de la dona treballadora, aquest 8 de març les alumnes del Frederic Mistral – Tècnic Eulàlia (Sarrià) hem dut a terme tota una sèrie d’actes.
Un d’aquests actes ha sigut la lectura en veu alta d’escrits, alguns agafats d’autors reconeguts, d’altres elaborats per les mateixes alumnes.
Un dels moments més emotius ha sigut quan la Gina Planas de 4t ESO – C ha llegit un poema d’elaboració pròpia. Us deixem aquest reivindicatiu poema i us convidem a llegir-lo en aquest dia.
Vet aquí un dia
|
Vet aquí un dia. La llum entrava des de la finestra i amb dolça i íntima tendresa anava despertant el veïnat. Els rajos entraven per aquelles escletxes entre les persianes. Anunciaven el nou dia sense el cant del gall.
I es despertava, s’aixecava, es dutxava, es vestia, es pentinava, es rentava les dents i es preparava per sortir.
Cada dia, tots eren així. I la història continuava.
Es despertava, s’aixecava, es dutxava, es vestia, es pentinava, es rentava les dents i es preparava per sortir
Així, d’aquesta manera, sempre. Atrapada en la seva eternitat i monotonia. La seva vida era en aquelles accions, era la seva signatura que la sellejava i era feliç.
Fins que un dia tot canvià.
Es despertà, s’aixecà, es dutxà, es vestí, es pentinà, es rentà les dents i es preparà per sortir.
Però no, no segueix com sé que us esteu imaginant. El seu món s’esfondrà, parà i l’endemà no marxà.
No se sentia.
Se li removia l’estómac. No entenia què.
No se sentia el seu propi crit. La seva flama callava. Es preparava per a un descans, que en ella se li feu etern. Ella patia i el món girava. |
No havia deixat el seu rumb natural per una sola persona, aquest havia continuat. I ella es quedava sense forces. Dèbil, se sentia. I cada vegada, menys paraules, i menys, i menys, menys.
I un esquitx de ràbia entre aquell mar sumit de tristesa arribà. I aquella pintura, aquell color vermell, roent, de tal cansament que s’havia anat acumulant i apoderant, aquella punta vermella en un quadre blau lluent, tranquil, serè, es notà més. Mentides, el quadre ja no era blau, ni la veritat es veu en un mirall ja, tots estan trencats. Que entre aquella broma i l’altra, havia crescut la fúria. Que tan farta n’estava d’aquelles mitges veritats o d’aquells somriures burletes dissimulats que insinuaven alguns i ella, pacient, feia veure ignorar. De tanta porqueria, perquè sí, això és el que era, porqueria, que havia arribat a aguantar. Que fins i tot amb el llenguatge l’havia pogut entreveure. A les classes d’història, també, ja remuntant abans de les famoses bruixes, i com a animals, la seva cacera. Amb Medusa, la monstruosa criatura que s’havia convertit així per càstig diví, que no sé si ho sabíeu, que Possidó fou el causant i de còmplice, Atena. Per tots aquells moments que sense ella voler-ho s’havia sentit menys. Davant d’aquell brunzit que no la deixava estar. No l’abandonava. Aquelles expectatives i mirades de reprovació sobre les seves accions, aquells estereotips que no arribava a complir i se li quedaven al coll, i al pit, i aquells pensaments inculcats ben al fons de la ment, que no la deixaven pensar i no la deixaven viure. No podia respirar. Se sufocava.
Tanta ràbia acumulada, patiment, humiliació i soledat…
Tant, tant. Tot tant. I tantíssimes històries reinventades que l’ull de la veritat acompanyada de la balança les acusaven, amb el dit índex, les víctimes titllades de culpabilitat. Massa. MAS-SA. Sembla doncs que l’ull no hi veu quan és cobert per una banda d’estatus i diners. Ah, i estava cansada. I tan sols d’esperança hi havia aquelles promeses, aquella remor que s’aixecava. Aquella que ve de lluny anomenada clamor, que alça victòries i que indica finals. Que no veieu que ja tothom està cansat? Així que sí, imagineu què podria passar si en lloc de silenci s’inundés el món de crits. Aquesta sordesa fingida, davant de tantes veritats, sembla doncs que arribaria a la seva fi.
Vet aquí la història, doncs, d’un dia. Un dia li faltà. Tan sols un dia. |
Gina Planas Planas
Pel dia de la dona
Participem en la festa de Sant Medir!
Els nens de 4 i 5 anys d’Infantil de Sarrià han sortit també de l’escola, en aquesta ocasió han anat a viure i gaudir de la festa de Sant Medir, se celebrava a la Plaça de Sarrià, molt a prop de l’escola, participant de la vida cultural del barri. És coneguda principalment per les tones de caramels i llaminadures que es llancen al públic des de cavalls, carrosses i camions. Els nens i nenes van compartir amb els companys i la gent del barri aquest moment tan únic de l’any que ens anuncia que ja falta poc per la primavera.
Vivim els parcs!
Una de les activitats, que fem a Infantil a l’escola de Tibidabo, per tenir contacte amb la natura i, poder observar els seus canvis al llarg del curs, és anar a fer activitats pedagògiques i lúdiques al parc del Torrent dels maduixers. Els infants de 4 i 5 anys anem un cop per setmana a jugar en aquest entorn envoltat d’arbres i plantes. És un espai per gaudir amb el contacte entre els iguals i amb les diferents propostes que ens ofereixen.
En aquesta ocasió, hem estat els nens i nenes de 4 anys els que hem anat a compartir una estona lúdica amb els companys de la classe i de manera espontània hi hem traslladat aprenentatges que hem vivenciat a l’aula.
El treball cooperatiu, una metodologia inclusiva per millorar l’aprenentatge i la cohesió social.
El treball cooperatiu afavoreix l’aprenentatge de tots els infants perquè facilita la interacció entre iguals, millora la comunicació, dona un paper actiu a cada alumne i crea motivació per les activitats.
La millora per part dels nens i nenes, no es refereix únicament a l’aspecte acadèmic sinó que també potencia l’aprenentatge social i la creació de consciència de grup, així com les habilitats de competència emocional.
En aquest cas, una de les activitats que els infants d’I5 van fer a l’hora de Castellà, va ser dibuixar en grups de 2 ó 3, un personatge de conte triat per ells mateixos. Van arribar ràpidament a un acord, i van gaudir fent originals produccions.
